Avui,
dijous 9 de Febrer, els de la classe de la B hem anat a fer tarteres
i grimpades al Puig de Queralbs i al Puig Saquera.
Ha
estat un ruta força dura, ja que nomes començar fèiem 380 metres
de desnivell. El terreny era molt rocós i amb moltes punxes, tot hi
així el dia ens ha acompanyat molt bé, ja que feia sol amb una mica
de vent que refrescava els nostres cossos i ens baixava la
temperatura corporal.
El
gran esforç físic de la primera pujada, ja ha deixat a molts
alumnes sense aigua i això perjudicava molt al grup i a ells. Hem
seguit pujant per una pujada força pronunciada i això ha fet que
quan arribàvem a dalt molts estàvem esgotats.
Hem
arribat a on es trobaven les tarteres. Quan hem arribat, en Xavi ens
ha tornat a explicar la posició correcta per si teníem algun dubte.
Al primer en baixar efectivament ha estat en Xavi, en un tres i no
res estava a baix: "l'spiderman" li diguem.
A
tots els hi ha agradat i molts han repetit. Al segon intent, el
jovent ja havia agafat la pràctica i ja feien grans salts en comptes
de fer petites passes. Ha sigut una molt bona experiència! Qué
sense dubte tornaríem a repetir.
Seguíem
pujant muntanya cap a dalt i ens trobem la segona tartera, aquesta
una mica més llarga i amb rocs més grans. Aquesta només l'han fet
alguns quants, ja que la pujada que havies de fer per poder tornar a
on es situaven les motxilles era dura i patinava bastant degut a les
roques, per això molts no l'han fet. Encara ens quedava molt camí
per arribar al nostre destí.
Cap
a la 1:30 hem arribat al lloc on havíem de grimpar. Grans roques
que s’interposaven entre nosaltres i el nostre final. Hem fet
quatre trams de grimpades, on les dos últims ja eren més complicats
que les dues primeres.
Quan
hem arribat a dalt no hi havia camí, el camí l’havíem d'anar
obrint nosaltres amb les nostres passes. Cada pas que fèiem era una
guerra entre punxes i matolls que a penes et deixaven fer dues passes
seguides sense rebre alguna punxada.
Ha
estat una baixada llarga i esgotadora, els quàdriceps amortiguaven
els impactes quan es flexionaven les cames.
Degut
al tipus de terreny, els nois i noies del cafemn relliscaven i queien
de culs, per sort ningú s'ha fet mal, gràcies als bons reflexes que
tenen aquesta joventut. Només ha quedat en petits ensurts que fan
que l'aventura sigui més emocionant i puguis riure de tu mateix.
Un
cop a baix me girat per veure tot el treball que he fet durant la
ruta, i efectivament, em podia sentir orgullosa de com havia
treballat avui. A vegades les passes curtes et porten abans al teu
lloc. Pensant en que em podia aportar aquesta ruta, em va venir a la
ment una frase que em va dir un dia un professor “el premí que
rebem al final del camí ha estat el trajecte que hem fet per
completar aquest camí” i sí tenia tota la raó, perquè avui he
après que si confies en tu mateix i no et rendeixes pots aconseguir
tot el que et proposes i molt més, la fe està a dintre de la teva
persona i només tu pots decidir abandonar-la.
La
muntanya t’atorga tot el que tu li ofereixes.
Text: Kiara
López.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada